domingo, 18 de abril de 2010

DARRERE LA CORTINA DEL MUSEU

Feia més d’una hora que en Carl Maria estava al museu. Les obres que fins aquell moment havia contemplat l’havien deixat mig atordit. Malgrat la seva joventut ja era prou avesat en la contemplació de les obres d’art. Tenia una percepció exagerada, Cap detall d’aquelles peces artístiques li passava per alt, les textures, els colors i, sobretot, la representació de la llum incitaven la seva sensibilitat.

La pinacoteca estava quasi buida a aquella hora, la manca de visitants produïa basarda a en Carl Maria. Era, potser, per la buidor de les sales o potser per la impressió que li havia causat la contemplació de les darreres obres del gòtic que el jove havia arribat amb desassossec a la sala XXI.

Així que va entrar a la sala es va trobar davant de La prova de Moisès. El quadre de Giorgione li semblà exempt, individualitzat, el veia com una peça apartada de la resta d’obres d’art. Tot al voltant d’aquella pintura ho veia difós, era una boira estranya que ocultava colors a l’ensems que infonia una llum especial al llenç. En Carl Maria es va alterar. No era la primera vegada que la sensibilitat li jugava una mala passada. Primer va sentir por i, immediatament, un goig estètic difícil d’explicar el va trasbalsar. El sentit de la percepció se li aguditzava, era capaç de percebre cada pinzellada i fondre el seu esguard en la matèria microscòpica dels pigments.

La Prova de Moisès de Giorgone presentava tres plans frontals: al davant una dona mostrava un infant a dos homes joves que sostenien unes safates circulars, el segon pla, més a l’interior, uns personatges presenciaven l’escena. En Carl Maria va creure que aquells personatges contemplaven el que succeïa al quadre i també allò que passava a la sala XXI. Sentia les seves mirades, estàtiques i inquisidores que reclamaven l’exercici de la virtut i exigien amb un esguard elemental un acte de contricció. Darrera de tot això, en el tercer pla frontal, el més interior, es podia veure un paisatge detallat de muntanyes i alguna construcció noble.

No es pot assegurar, amb absoluta certesa, que fos Giorgione qui pintés La Prova de Moisès, l’obra, però, es caracteritza pel contingut dels simbolismes hermètics propis d’aquest artista venecià. La profusió de simbolismes hermètics ja fou anunciada pel napolità Antonello da Messina, per Piero della Francesca i per aquells artistes florentins que seguien les idees de Ficino i que creien que, tot seguint un circuitus spiritualis, les causes dinàmiques que mouen i fertilitzen el món i que produeixen les coses visibles provenen de la Ment de Déu. “Divinus influxus, ex Deo manas, per coelos penetrans, descendens per elementa, in inferiorem materiam desinens...”

El doll de simbolismes podia ocultar la composició i el valor estètic i, tanmateix, crear certa confusió. Aquesta incertesa estètica i aquest hermetisme, que podria passar desapercebut a qualsevol adolescent desvagat, desconcertava el jove Carl Maria.

Els personatges del quadre eren figures idealitzades i tenien una expressió quieta i tranquil•la que produïa en la sensibilitat de Carl Maria una impaciència comparable a allò que hom sent en el passadís d’accés al quiròfan. L’intranquil•litzava, sobretot, l’home vell del turbant que estava en el segon pla. Aquest vell de barba blanca semblava atendre més a la realitat que estava fora del llenç que no pas a la presentació de Moisès.

Carl Maria va percebre que aquell vell del turbant no participava de l’escena bíblica i es dedicava a observar el fons de l’anima dels espectadors que entraven a la sala XXI.

Això ho sentia Carl Maria i se li esborronava la pell. El cap va començar a donar-li voltes. Mirava com les parets del recinte perdien paral•lelisme, semblava com si el sostre anés baixant a poc a poc. No hi havia ningú a la sala. Els sentits se li aguditzaven.

De cop va sentir que el silenci s’interrompia pel clic de l’higròmetre. El jove es sobresaltà i va dirigir un esguard a la petita vitrina que contenia aquell aparell que controlava la humitat de l’ambient, l’agulla es movia quasi de forma imperceptible i dibuixava sobre un cilindre una gràfica semblant a un electroencefalograma. Va retirar la mirada de l’aparell i es va trobar amb els ulls inquisidors del vell del turbant que ara l’apercebia situat fora del quadre. Allò que era estàtic, parets i sostres, ho veia en moviment i allò que era estètic, figures i colors ho veia ofensiu.

La paret del fons de la sala estava coberta amb una cortina que anava de costat a costat. La cortina es movia suaument, en Carl Maria ho va percebre amb ansietat. Cap corrent d’aire ni la sortida de l’aire condicionat semblaven infondre el moviment al domàs, en Carl Maria no s’ho explicava. Va mirar una altra vegada el vell del turbant com si li demanés permís per acostar-se a la cortina a cercar la causa que produïa aquell bellugueig misteriós, tanmateix, el moviment de l’ombra que la cortina dibuixava sobre el paviment produïa una coreografia suau que al jove li semblava una dansa macabra. Un altre clic de l’higròmetre, un altre balanceig de l’agulla i la persistència de l’esguard del vell del turbant eren les presencies elementals de la sala.

En Carl Maria va anar cap a la cortina, la seva curiositat el va fer mirar darrera d’aquell domàs. Una porta petita quedava ocultada pel drap, era com si algú hagués penjat la cortina en aquell lloc per ocultar la porta petita que, de forma desproporcionada, distorsionava la composició de les parets de la sala.

Va franquejar la porta i es va trobar a l’interior d’una cambra reduïda. Cada paret d’aquella saleta tenia una porta no exactament rectangular, les portes tenien unes llindes de pedra que sobresortien del pla de la paret, eren llindes molt marcades que semblava que gravitessin sobre aquell que gosés traspassar-les. Aquesta cambra estava escassament il•luminada per una bombeta de llum groguenca.

En Carl Maria va obrir una de les portes i entrà a una sala gran. Encuriosit ho mirava tot amb ulls d’infant. Allò era, amb tota probabilitat, un magatzem o un taller de restauració. Tot endreçat i net, semblava que feia temps que no s’usava. Un gran finestral deixava entrar la llum de l’exterior, era una llum massa clara que no semblava llum d’hivern. En Carl Maria va mirar pel finestral i va observar un paisatge desconegut que no corresponia a la ciutat. Allò no era Florència. El temps i l’espai no encaixaven amb la realitat d’aquell matí. Va seure a un setial, va deixar caure el braços i va fer un inventari de la realitat: “Estic a Florència. És hivern, ho constato per la vestimenta d’abric que porto. Aprofitant que els meus pares havien d’anar a veure uns amics, he decidit anar a un museu. He entrat a la galeria de I Uffizi, tinc a la butxaca el bitllet d’entrada. He preferit anar-hi sol. No he comprat el catàleg per no haver-lo de portat durant la visita, he pensat que seria millor comprar-me’l a la sortida. He visitat varies sales. Gairebé se m’han esborrat de la ment les imatges de les obres que he vist. La Prova de Moisès m’ha impressionat. Els ulls del vell del turbant se m’han clavat al cervell.”

El paisatge que en Carl Maria observava a l’exterior era florit, de llum intensa, la vegetació frondosa presentava un paratge exuberant, estrany, humit, però, no prou càlid com per qualificar-lo de tropical. Tampoc s’albirava cap signe urbà. La sala era esplèndida de proporcions, hi havia prestatgeries amb llibres, pocs, algun quadre, un banc de treball amb eines de restaurador i més de vuit embalums que semblaven escultures embolicades estaven disposats per la sala.

En Carl Maria va decidir, sense el més mínim temor, instal•lar-se a la nova realitat: era primavera en un lloc desconegut, confortable i ple de fòtils que incitaven la seva curiositat.
Ho mirava tot amb ànsia. Retirava l’embolcall de les estàtues amb un delit excessiu, el tacte sobre els marbres era fred. Eren figures hel•lenístiques potser deixades a la sala per a netejar. Fullejava els llibres, alguns tractats antics d’art i sobretot obres d’autors clàssics greco-romans. Aquella sala era el magatzem dels clàssics.

Sobreposat, sense por, va cercar, fent una juguesca, un nom per designar el paisatge que veia a través de la finestra i es va complaure d’anomenar-lo “la primavera clàssica”, aquest podria ser també el nom d’un quadre, no pas Giorgione sinó, més aviat, d’un pintor manierista.

Es familiaritzava amb l’espai i els objectes i es trobava bé al magatzem clàssic. Es va endormiscar amb un llibre a les mans.

Es va desvetllar amb la imatge del vell del turbant. Espaordit va abandonar la sala. Va fugir sobresaltat i, al travessar la porta de la paret del fons, es va trobar en un espai estret i allargat. Era un recinte fosc. Una llum esmorteïda entrava per una finestra petita situada a l’altre extrem de la sala. Més que una sala, allò era un passadís amb algunes andròmines i llibres desendreçats, amuntegats, vells i mig fets malbé, textos de Rabano Mauro, Brunetto Latini i Bartolomeo Angelico; no hi havia eines com en la sala anterior i només unes arquetes de zinc repussat. Sense gosar gaire, va prendre un llibre per fullejar-lo: “Etimologies, Sant Isidor”, tot el saber dels segles de foscor. Que coix era el saber! L’espai li queia al damunt, es feia irrespirable. Va córrer cap a la finestra. Va guaitar. Allò no s’ho podia creure, la vegetació havia desaparegut, el paisatge era àrid, calorós d’estiu. Un desert erm. Va apartar la mirada de l’exterior, i dirigí l’esguard al prestatge de les arquetes, allà no hi havia art ni voluntat d’art, era la sequedat creativa de segles estèrils. Res. La por, la penitencia i el vassallatge.

Va marxar, per fi, del passadís fosc, va traspassar una porta baixeta i es va entrar amb sigil a una sala gran. Havia recuperat l’amplitud d’espai. Allò era com el vell magatzem dels clàssics. Es sorprengué a si mateix d’anomenar-lo “vell”, li semblava, però, que havia passat molt de temps des que abandonà l’antiguitat greco-romana. Aquí, també hi havia eines, no hi havia estàtues, sí, però, quadres amuntegats amb ordre, alguns aparells de dibuix, compassos, escaires metàl•liques, lupes i fòtils desconeguts. El va sorprendre una figureta de Cupido, un nen despullat amb ales, armat amb un arc i fletxes i amb els ulls tapats amb una bena, però estranyament, tenia les cames tallades i dipositades al costat junt amb un altre parell d’extremitats de grifò. Semblava que el nou temps ho humanitzava tot. S’embadalia amb els quadres, tots representaven realitats ben definides, tot fet a escala humana, tot extret de l’ordre i la norma que havia vist, i sobretot palpat, al magatzem dels clàssics. Ara recuperava la calma que havia perdut en el passadís fosc. A través d’una finestra de proporcions harmòniques va poder contemplar el paisatge exterior, era una elegia tardoral de llum crepuscular. Els colors siena de les fulles seques omplien l’ambient de serenor. Els arbres despullaven les branques i mostraven una estructura llenyosa perfectament estàtica. Era agradable l’estada a la sala, invitava a passar hores fullejant Dant, Petrarca o Tasso. No fullejà sinó que llegí. S’havia aturat la sorra del rellotge i el temps no passava.

Carl Maria, estava fent un camí paral•lel al recorregut del museu. La galeria de I Uffizi quedava ja molt lluny de la ment i qui sap si també era lluny en l’espai.

Amb pocs desigs d’abandonar aquell ambient de serenor, s’acostà a una porta situada darrera d’unes prestatgeries. No semblava que fos la porta d’accés a cap recinte ja que era d’unes dimensions que obligaven a acotxar-se a qui volgués franquejar-la, era com una trampella o batiport. En Carl Maria, encuriosit, es va ajupir per traspassar-la i entrà a un recinte circular cobert amb una cúpula semiesfèrica. L’espai era magnífic, molt ben il•luminat per òculs practicats a la cúpula que deixaven passar una llum no gaire intensa però prou generosa atesa la gran quantitat d’aquests forats. No hi havia prestatgeries ni res recolzat a les parets, tot s’endreçava al mig de la sala en armaris de fusta no gaire alts i molt ben construïts. En Carl Maria es va entretenir llarga estona obrint armaris, trobava estris estranys de laboratori, aparells de mesura, llibres de ciència i de política, pamflets antics d’agitació social. Alguns llibres tenien fulls arrencats, altres amb taques de tinta. Es barrejaven tractats sobre la raó i el mètode científic amb llibres sobre l’inconscient, sobre els sentiments i sobre les passions. En un armari hi havia uniformes i vestimenta diversa, va tenir a les mans una barretina frigia i més d’una insígnia militar. Aquesta sala no estava tant neta com les anteriors, algun armari feia pudor. Era un ferum molest que ofenia Carl Maria, el sentit de l’olfacte el tenia molt acusat.

Pels òculs no podia veure l’exterior car quedaven més amunt de l’alçada de la vista, estaven practicats a la cúpula i no s’hi podia arribar ni pujant als armaris. Tenia curiositat per veure el món exterior. Per un moments es va preguntar: ”I si no hi hagués món ?” Immediatament va tancar els ulls i va veure com el vell del turbant li feia aquesta pregunta.

L’angoixa fou majúscula. No hi havia món? Podia haver desaparegut el món que explicaven aquells llibres? Era possible que no quedés res i romania, només, la representació de la realitat exposada al museu?

Es va posar les mans al cap i notà que tenia poc cabell. Es va inquietar. Era tot una il•lusió? Es va tocar el pit i l’esquena per copsar la seva integritat física, es va fregar la cara i va notar un barba crescuda. Impossible. Aquest mati s’havia afaitat abans d’esmorzar a l’hotel. Cercava un mirall, en aquell moment era l’objecte que més desitjava. No tenia gana ni set. El cap li donava voltes.

“I si no hi hagués món ?”, tornava.

Pel fred, en Carl Maria sentia que era hivern. Cercava per la paret alguna escletxa que permetés una visió a l’exterior.

Un soroll estrany semblant a un repic de tambors sense estridències, li va fer abandonar la sala, va superar la porta i es va trobar al peu d’una escala estreta de graons de pedra. Els trams de l’escala eren llargs, després de cada tram un replà amb una finestra donava llum apagada a l’escala i permetia veure l’exterior. Carl Maria enfilà la pujada amb curiositat i sense gaire ànim. Estava cansat. Al arribar al primer replà va guaitar per la finestra. Va veure l’Arno sota el Ponte Vecchio. Allò era Florència? A què venia aquesta visió, ara? No feia temps que tot s’havia perdut en la nit de l’espai? La visió del riu li va fer recuperar la memòria, va cercar les butxaques i va trobar el “biglietto d’ingresso”.

“Hi ha món o no n’hi ha?” -es preguntava- Veig l’Arno o serà un reflex de la memòria?

Va pujar fins l’altre replà i per la finestra va veure el mar. L’impossible mar de Florència.

I després de l’altre tram en Carl Maria va fer cap a un túnel, llarg i estret, al fons del qual es veia una llum blanca intensa, d’una serenor sobrenatural. El trajecte pel túnel fou plàcid, les imatges li venien a la ment de forma ordenada, resumint la seva història que no era ni curta ni llarga i que no tenia temps. Al final del túnel un políedre de miralls reflectia la seva imatge i es va poder contemplar, va veure que ell era el vell del turbant, el vell de La prova de Moisès de Giorgione. Va fer un pas i es trobà plantat a l’escena bíblica del quadre, s’havia convertit en el personatge dintre del quadre, sense participar en l’acció i contemplant, només el fons de l’ànima dels espectadors de la sala XXI.

No hay comentarios:

Publicar un comentario