Petrarcament

 

Terra gila (1991). Josep Royo

Llegeixo el sonet  CLXXXIX de Petrarca

Passa la nave mia colma d’oblio

per aspro mare,  a mezza notte il verno,

enfra Scilla e Caribdi, et al governo

siede ‘l signore, anzi ‘l nimico mio.

A ciascun remo un penser pronto et rio

che la tempesta e ‘l fin par ch’abbi a scherno;

la vela rompe un vento humido eterno

si sospir’, di speranze et di desio.

Pioggia di lagrimar, nebbia di sdegni

bagna et rallenta le già stanche sarte,

che son d’error con ignorantia attorto.

Celansi i duo mei dolci usati segni;

morta fra l’onde è la ragion et l’arte,

tal ch’incomincio a despertar del porto.

i el vent de garbí remou el mots del record i en faig una lectura íntima i escric:

Petrarcament

Solca la nau un mar sense bonances,

plena en la nit fatídica d’oblit,

i entre Escil·la i Caribdis he patit

com un contrari timoner les mudances.

Vogant sorgeixen els odis i recances

que per damunt d’ones solquen de nit.

La vela esquinça un xaloc fort i humit

ple de sospirs, de desigs i esperances.

Pluja i plors en boira de mar incert

els insegurs cordams, tan ferms, arrosen
i el velam de barbàrie i desencert

a les ones els meus dos bens disposen.
La raó i l’art, que perderen la guia,
per mal que empesos per el Fat i l’Harpia.

Francesc Cornadó