sábado, 31 de julio de 2010

Preludi per la sesta d’un faune

Preludi per la sesta d’un faune
Claude Debussy (1862-1918)

Aquesta obra primerenca de Claude Debussy té una durada no superior a deu minuts, amb aquesta brevetat de temps Debussy dona un pas de gegant cap a la modernitat.
Les revolucions arriben com les passes d’un colom, va dir Nietzsche, i això es pot aplicar a aquesta migdiada del faune que fou estrenada al desembre de1894 sota la direcció de Gustave Doret.
Entusiasmat, després de l’estrena, Mallarmé va dir amb rotunditat:
...aquesta música prolonga l’emoció del meu poema... aconsegueix anar més enllà en la nostàlgia i en la llum.
La orquestra es limita a un conjunt d’instruments de corda, el conjunt de fusta, les trompes i dues arpes, accentuat tot això amb el so de cristall d’una percussió de campanol•les i címbals antics.
Darrera un brollador guaita el faune. Vigila amb ull desconfiat i s’adorm al so d’una flauta que tremola lànguidament i s’eleva fins més amunt del migdia d’estiu, i quan Sicília s’embriaga amb el botorn espès de la calor, el propi Debussy, més enllà dels costerets del litoral, ullprès, diu:
...aquest és l’escenari on es mouen els somnis i els desigs del faune en la calor de la sesta; cansat de perseguir les espaordides nimfes i nàiades, cau en un somni embriagador on veu realitzats els seus desigs.

Un plom d’hostilitat
li doblega l’esquena.
Estès bocaterrosa,
damunt la terra eixorca,
el ventre inflat del faune
es deforma i dibuixa
la imatge fastigosa
de brutícia i suor.

El penis enfangat,
eternament erecte,
fora de tota mida,
no ajuda a l’equilibri
del seu vell embriac
i el fa esclau contrafet
pel desig violent
que escampa pel futur.

En el forest antic
la humitat ofegava
els esgarips dels sàtirs,
dels monstres primigenis
orfes de raó i foc
que res no coneixien
dels traçats regulars
i les geometries

per a bastir la torre
superba de Babel,
la que vam fer nosaltres,
la de pedra granítica,
que ens va confondre els mots
i diguérem amor
i volíem dir ira
i bes en lloc de còlera.

El caos de la torre,
l’embull de la paraula,
també ens dugué la guerra,
l’odi heretat dels sàtirs,
l’eterna nit de sempre,
la dels llops que també
ataquen per els mots,
sota els murs de Babel.

jueves, 29 de julio de 2010

Eixos de coordenades

1. Eixos de coordenades

Des de qualsevol eix,
és igual la distancia a l’infern.

2. Eix d’ordenades

Respecte l’eix vertical
l’home presenta un cert
desplaçament cap a l’odi.

Si pot mossegar, mossega.

Mirat des del punt de vista
estàtic, i valorant
l’equilibri de masses i anhels,
la bilis negra no contribueix
a la bona estabilitat.

L’home és un llop per a l’home

Si el mires, però, des del punt de vista
estètic, i valores
l’equilibri de formes i passions,
la ràbia continguda no contribueix
a la bona composició.

L’home és qui millor sap destruir la seva obra.

Quan el desplaçament
s’accentua per l’empenta
de la ira secular,
fet bastant habitual,
l’odi es converteix en còlera;
llavors l’homo sapiens que mossega
empunya qualsevol estri
per a fer mal i fa mal.

3. Eix d’abscisses

Funàmbuls aprenents,
tant se val que la corda
estigui més o menys tibada,
pel pes de la rancúnia,
la caiguda és imminent.

Existeix un desequilibri clar
respecte l’eix horitzontal,

No hi fa res l’ordre natural,
la monotonia perfecta
del pas de les estacions
o l’harmonia del crisantem.

Tot decau, s’ensorra i torna enrere.

Un pas davant l’altre,
no hi ha manera de caminar dret
car el ressentiment ha confós
tots els camins i dreceres.

4. Línia de terra

Si cal carregues el trabuc
per abatre l’alosa,

Cap au ha d’ocultar
la llum solar del teu orgull.

No deixes que ningú,
sigui savi o mesell,
planegi per damunt
d’aquesta línia de terra
on senyales les petjades
eternes de la teva arrogància.

Del llibre
Odis, venjaces i altres traçats geomètrics

12. Soneto de amor

En medio de hogueras de claveles y lirios
viene el amor, astuto, con pepitas de oro,
y lleva en las manos canciones y caricias
para cambiarlas por migrañas nocturnas.

La biología corta el bacalao
y el amor sigue siempre a su remolque,
y aunque un suspiro me estremezca el corazón
llega un vuelo al fin y se lleva los pétalos del alma.

No podré dejar de comer pan y cebolla
aunque un beso, verídico o falso
me permute gozo por retortijones.

El dolor del cuerpo está dibujado
con tinta indeleble entre los cromosomas
y los males del amor en libros románticos.

Traducción del catalán de
Sonet d'amor de "l'amor és falç"
del libro DOBLE TALL

sábado, 24 de julio de 2010

L'ERA DE L'OSTENTACIÓ

L’era de l’ostentació ha passat amb més pena que glòria. Ara que hem entrat de ple en la crisi sistèmica (fins ara era només una pre-crisi) veiem com s’ha acabat la festa del consum.
Els comerços que disposaven tota la seva maquinària publicitària per recaptar les pagues extraordinàries de la ciutadania, hauran d’anar tancant, car no hi haurà diners per a dispendis innecessaris ni per a l’ostentació de vanitats que il•luminavem amb les bombetes nadalenques.
El període d’ostentació i de malversació que hem deixat enrere és una història immediata que parla de guerres i de grans dictadures. Hom pot assegurar que mai l’home havia viscut amb tanta comoditat i benestar, però mai les guerres havien fet tants morts. Un segle XX amb dues guerres que han devastat Europa. El naixement de règims totalitaris que han fet de la incivilitat la raó de la seva existència. L’Holocaust, el Gulag, el milió de morts a la guerra civil espanyola i tanta i tanta barbàrie han fet que un autor nomenés el segle XX com el Segle de la Megamort; i després d’això cap llum nou sembla despuntar a l’horitzó.
Les organitzacions d’ajuda, de beneficència o de solidaritat, que tants cors conforten, es fonamenten en el dolor i la seva raó d’existir és el dolor. I no vull parlar del desastre ecològic o de les malifetes que ha de suportar la naturalesa.
No sembla que el progrés s’assenti en la raó, mes aviat sembla que tot s’aferma en la raó dels diners i de les plusvàlues immediates.
No crec que al final haguem d’anar recollint rosegons de pa pels carrers, però sí que boires fosques ens esperen. També a l’esplendor de l’Imperi Romà seguí la llarga foscor de l’Edat Mitjana.

Paisatge clàssic - Paisatge romàntic

L’artista romàntic va fer de la seva mirada sobre el paisatge un fil que unia el cel amb la terra. La seva mirada era una traducció de la naturalesa als sentiments.

A l’artista clàssic, en canvi, mai li calgué la contemplació d’un panorama obert o l’observació del paisatge per a sentir-se viu, no li calia cercar la vitalitat en la contemplació de la naturalesa. Del paisatge en treia els continguts del seu art però no el flux vital.

No fou, doncs, fins als romàntics teutons, que, per a contemplar el paisatge, van haver de pujar a les torres més altes de la ciutat, als campanars dels seus pobles per afirmar les fonts de vida i veure com la individualitat de l’artista s’estenia des dels seus peus fins a tota la naturalesa.

L’ull clàssic observa com les terrasses de conreus dibuixen geometries en l’espai, com superen nivells que es recolzen en cada marge, murs en sec de carreus grisencs.

Per contra, l’artista clàssic creu en l’ensinistrament del paisatge natural. Tot l’esforç posat a disposició de la provisió de l’aliment. Cada bri, cada fulla és el fruit de l’esforç i alhora una esperança de nodriment. Heus ací la bellesa objectiva. La bellesa clàssica.

El sol i l’aigua són servidors de la terra per a la producció del fruit. El conreu posa la natura al servei de l’home.

El paisatge natural no és més que una abstracció. Es configura en la ment com una tipologia feta d’absències: d’absències de civilitat, d’absències de construccions, d’absències de comunicació i, en definitiva, d’absències humanes.

El goig de la bellesa natural és de caràcter abstracte, sense concessions sensuals, neix d’una única visió introspectiva, és només una idea feta de referències.

Després de Goethe, els artistes van haver d’establir un pacte entre art i naturalesa. Van crear abstraccions i tipologies incertes on fonamentar un art que expressés l’ideal romàntic de superació de l’home en el context d’una naturalesa ideal que només existia en l’univers del seu art.

Dues mirades: Ficino o Goethe.
Dos paisatges: Giorgone o Eugène Delacroix

Les mirades de Karl Friedrich Schinkel o de Caspar David Friedrich, són les ullades transcendentals del paisatge, contemplacions romàntiques que estenen l’ull sobre tota la naturalesa que els fa sentir vius àdhuc davant l’enlluernament fictici de les boires del nord.

També J.J. Rousseau va contemplar el paisatge; per a ell fou, però, un bàlsam reconfortant que li va fer augmentar l’amor propi. Potser un altre efecte romàntic emboirat?

Per a mi és enyor. Les boires m’enterboleixen la raó. Perdoneu.

Amb tot, el pensament, l’ànim i la vida interior de les persones mai estaran deslligats del seu paisatge. El món exterior proveeix l’home de l’univers estètic tal com de l’aliment i això és tant estricte com el pas del temps.

viernes, 23 de julio de 2010

La centúria amarga

Entre la platja i la costa,
més enllà de les muntanyes,
des de llevant a ponent,
hi ha uns pobles vells i pròspers
que han passat una centúria
amarga, amb fam i dolor.

Per trobar belles estàtues
ho fan mirant el passat
i si en modelen de noves
les esculpeixen amb llàgrimes
amb la basarda al cisell.
o amb el crit al tallaferro

Fan edificis superbs
de geometries falses
i construcció enganyosa,
i amb la paraula exaltada
han fet un diccionari
torturat de mots d’acer.

Amb l’enuig han fet el vers
i han llegit tots els poemes
de perfil amb els accents
de biaix i contrafets,
amb les estrofes amargues
que clivellaven els llavis

Va baixar el poeta jove
dotze dies a l’Avern
per asseure’s la bellesa
als genolls i insultar-la,
vam entendre llavors que
La indignació fa el vers

Del llibre
Odis, venjaces i altres traçats geomètrics

miércoles, 21 de julio de 2010

La porta de l’Infern

Unes paraules apòcrifes de la Porta Màxima al Ca Cèrber

Per me si va ne la città dolente
per me si va ne l’etterno dolore
per me si va tra la perduta gente

Tu Ca Cèrber, condemnat a moure’t a quatre grapes, passes sense ajupir-te per sota la llinda. L’escassetat de la meva alçada, només sis pams, obliga a acotar-se a tots els infeliços que han travessat el Riu dels Morts. El gruix de les meves fulles escruixeix tothom i quan Caront arriba amb la barcassa carregada i truca amb violència m’obro de bat a bat. La gran massa de bronze dels meus dos batents, tan pesats, fa grinyolar les set frontisses rovellades. Caldrà, company Ca Cèrber, buidar el pap de les òlibes per treure-hi l’oli i greixar la ferramenta.

Tota l’eternitat i sempre el monòton moviment de tancar i obrir. El marc de ferro i els brancals de basalt ben tallat, negres, han de suportar les embranzides cada cop que es clou l’Avern.

Mai ningú dels qui han entrat a pogut sortir. Sempre ho has vist així, tu Ca Cèrber, sentinella etern, company, però, mai amic, car l’amistat no existeix en aquests indrets.

Passa. Posa’t dintre de l’Avern. I ara, de darrera estant, fes la sentinella, i, amb ràbia, impedeix que ningú s’acosti, car ha de venir Caront un cop més, a descarregar la gavarra.

És fosc el limbe, només el foc etern il•lumina tènuement l’arribada del barquer que s’acosta lentament pel Riu dels Morts. De llum, però, ja en té prou per classificar aquells a qui el temps ha tallat les amarres i ara s’endinsaran a les flames i al dolor.

Mireu la inscripció inffaustos, atziacs i infeliços:
Lasciate ogne speranza voi ch’intrate

Abandoneu tota esperança, perquè res és el que sembla, ni tant sols aquest Infern temut que queda darrera meu, darrera de la Porta Màxima.

Abandoneu el terrenal ball de màscares, abandoneu, també, tota certesa els qui observareu amb sigil sacramental la realitat i no vàreu esmerçar cap esforç.

Vigila Ca Cèrber i deixa fer la feina a Caront, classificador etern, que posi cada infortunat al seu lloc.

Ves-ho posant tot a cada casella, maleït barquer. Cada pecador al sac que li correspongui i que la feinada, Caront, et faci fotre.
Avars i usurers o sia Taquins
Escurabutxaques i dissipadors o sia Entabanadors
Luxuriosos i sodomites o sia Salaços
Lladres i baraters o sia Esgarrapacristos
Rufians i alcavots o sia Arlots
Golafres i seductors o sia Enllepolidors
Pròdigs i malversadors o sia Balafiadors
Iracunds i displicents o sia Fellons
Aduladors i cortesans o sia Llagotejadors
Hipòcrites i mals consellers o sia Obrepticis
Heretges i impius o sia Heresiarques
Falsaris i endevinaires o sia Trafolles
Simoníacs i cismàtics o sia Hereticals
Dictadors i tirans o sia Bocaforts
Homicides i suïcides o sia Occidors
Corruptes i subornadors o sia Untons
Deshonestos i immorals o sia Inics
Contaminadors i adulteradors o sia Concoccionadors
Engalipadors i estafadors o sia Lladremaners
Dròpols i ganduls o sia Gallòfols
Racistes i xenòfobs o sia Brivalla
Bel•licosos i cercabregues o sia Pugnaços
Maltractadors i violents o sia Pedrajadors
Egoistes i mesquins o sia Coquins
Pederastes i pedòfils o sia Bugres
Esotèrics i entabanadors o sia Ensibornadors
Mentiders i insidiosos o sia Arters

Has acabat? Maleït siguis per sempre Caront.

I tu Ca Cèrber, alerta amb la cua! No te l’enganxi al tancar.

Pum!!!, fortíssim.

lunes, 19 de julio de 2010

John Hopkings

A principis del segle XVIII el crìtic musical anglés John Hopkings va qualificar la música de Vivaldi de “salvatge i desproporcionada”. No crec que Hopkings pensés de cap manera que la música del músic venecià fos “salvatge i desproporcionada” ho va dir perquè en sentia una admiració i Hopkings, com a representant de la cultura anglesa, parlava en termes exagerats i efectistes; per a la cultura anglesa tot ha de ser un espectacle i les manifestacions verbals han d’impactar. En el món anglosaxó és difícil de trobar cap manifestació artística que no sigui feta o pensada en termes d’espectacle fins hi tot en obres tan introvertides com els Sonets de John Done.

domingo, 18 de julio de 2010

El florete

El uso del florete requiere saber geometría
del espacio y del plano, conocer las tangencias
y trazados regulares, dibujar paralelas
y hacer segmentos al viento como líneas rutilantes.

Es de gran eficacia la tirada adelante
lanzada a doble golpe si quieres asesinar.
El primer toque hiere y, si el rival se inclina,
hay que echar la segunda tirada como si fuera un axioma

directamente al corazón y clavar muy adentro.
Si vas a emprender un duelo de sangre preliminar
con un solo golpe basta para resolver la lucha,

es coreografía, es un arte elegante
que tiñe de color rojo el honor del vencido
y el estéril orgullo del invicto criminal.


traducción del catalán del poema
El floret
de Eines de Tall
del llibre DOBLE TALL

sábado, 17 de julio de 2010

El orificio por donde mira la vaca

La revista de creación literaria BARCAROLA

en su número doble 74 / 75 de junio 2010 publica

El orificio por donde mira la vaca
relato irónico-surrealista que escribí pensando en mis queridos amigos poetas, pintores y creadores postistas.

viernes, 16 de julio de 2010

L'aixopluc de les estrelles

On he de cercar els altres móns
si el vol de l’alosa assenyala l’aixopluc de les estrelles
i aquests ulls no esguarden més enllà de l’istme
grotesc?

Aquesta és la terra fèrtil, la que dóna el fruit sucós,
on rebo dels déus el primer vers
i, amb aquests mots al cor,
m’apropo, per continuar, al dolor centenari
i ho faig com puc,
a les palpentes trepitjant l’asfalt,
per arribar al mig del somni.

Poema 16 ad libitum que pertany al llibre
Mètrica en un entorn discret
Francesc Cornadó

martes, 13 de julio de 2010

Els angelets de Venècia

A Venècia els colors són indescriptibles. No cal tancar els ulls per veure les atmosferes de Giorgione o Tintoretto i els colors de l’aire del canal de La Giudecca. Ningú ha pogut assegurar si és verd-blau, gris-verd, ocre-blau o color de gat verd o de gos com fuig, crec que la màgia rau en l’intangible densitat de l’atmosfera humida. El color ve donat pel reflex de la civilització, per l’ostentació luxuriosa dels palaus i de les esglésies i pel cúmul gras de la història.

Per copsar colors i atmosferes no molesten els turistes, el batibull frenètic de l’activitat turística no distreu la mirada atenta car aquest cafarnaüm forma part de la Venècia que tots estimem.

Cada dia descobreixo nous racons i per la nit, després de sopar, em deixo perdre pels carrerons, pels “sottoporteggi”, per “i campi” i pels pontets. Sento la parla afalagadora dels venecians, sempre l’he trobat massa festosa. És, potser, una parla acostumada a l’adulació, les seves paraules tenen, però, una càrrega important d’il•lustració, de cortesia, de civilitat i de cultura que han acumulat amb anys de lluites i per què no, de reflexió estètica.

Miro embadalit les cornises i els ornaments de les cases. Cal una reparació constant de les velles arquitectures, aguantar dret tot això és una feinada que no s’acaba mai. No sé, però, si els angelets esculpits de les façanes estan d’acord amb tanta rehabilitació, estic convençut que ja volen finir, deixar els freds paraments venecians i tornar al seu món celestial. Els angelets cauen de nit, quan ja no hi ha gent pels carrers, no volen fer mal a ningú i cauen a les fosques.

Tot fent una reflexió estètica, hauríem de dir, amb més propietat, una reflexió geomètrico-intuitiva podríem concloure que els mil bocins dels angelets trencats, escampats pel paviment venecià, dibuixen una geometria fractal que deu ser el reflex de la seva anatomia esmicolada. No penseu que aquesta geometria ja fou intuïda per Rafaello? És possible que els éssers celestials tinguin una anatomia fractal?

Aquesta especulació és una juguesca que no cerca res més que la producció d’imatges mentals i que pretén donar corporeïtat a allò que és immaterial: l’alè subjectiu, l’espiritualitat, l’incorpori i la informalitat, allò que no coneixem i que probablement no coneixerem mai.

Així, doncs, no ens va gens malament intentar trobar formes d’anatomies desconegudes per a donar cos als alés i a les boires.

. . . . . . . . .

Els angelets que va pintar Rafaello eren panxarruts i de galtes colrades, no semblaven tenir una anatomia fractal, eren de pediàtrica comprensió. Els angelets de Rafaello son manieristes, és un art que parla d’art i de civilització i encara no s’han tornat enfarfegats com els putti barrocs. Els àngels venecians són com ocells mecànics de pedra, sense maquinaria. Han estat anys i anys a la intempèrie inclement respirant la salabror humida de la “marea alta” dirigint l’esguard apagat a venecians i a turistes, a locals i a visitants. Més d’un quedà enlluernat per un flash que s’estampí, petrificant-se, a la seva cara, són serafins durs i minerals, trencadissos. La morbidesa de l’angelet de Rafaello no es trencarà mai.

lunes, 12 de julio de 2010

¿Cómo podré pagarte...

José Corredor-Matheos

de Poemas elegíacos a modo de homenaje

La nada es el fruto de mi
constante meditación.
Omar Jayyam


¿CÓMO podré pagarte
que me hayas hecho ver
la irrealidad de todo,
la vanidad de todo?
¿Cuánto daría yo
por oír en tu voz
que la nada es el fruto
de tu meditación,
que después de la muerte
hay la nada
o la misericordia?
Tus palabras me llegan
con sabor a tu voz
y me parece verte
con un vaso en la mano,
que levantas
hacia ese firmamento
resultado tan sólo
de la imaginación.
Si es que eres tú, Omar,
arráncame una a una
las certezas.
Que quede tan desnudo
como las claras dunas
del desierto.
Omar Jayyam, brindemos,
porque aunque todo sea
viento, espejismo, sueño,
quiero seguir oyendo
tus palabras,
contemplar tu figura
de apagada ceniza
y beber en silencio
el vino de tu cáliz.

domingo, 11 de julio de 2010

Visita d’obra

Aquest matí mentre estava de visita d’obra comprovant l’execució de certs detalls d'una estructura i posant atenció en les mesures de seguretat de l’obra, em mirava els cascs homologats que fem servir els tècnics per a protegir-nos el cap i recordava com n’és de ridícula l’aparença d’aquells ministres que, quan van a inaugurar alguna obra pública, es protegeixen la closca benpensant amb un casc nou.

Els tècnics de la Direcció Facultativa ja estem acostumats a aquesta protecció i els nostres cascs sembla que ja s’han adaptat al nostre volum cranial. Però els cascs dels ministres i alts funcionaris els ballen al cap. Es belluguen amb un moviment que no es sincronitza amb el de la testa. La concavitat del casc no s’ajusta al cap, semblen cascs dissenyats per que no s’escalfin les idees i puguin sortir fluides.

Potser als polítics que inauguren les obres els cal ventilar les idees i que no se’ls escalfin els pensaments.

Un cap calent pot portar conseqüències nefastes de pensament i d’acció.

Tras el cristal

En la sala que da al jardín,
donde todavía florecen las margaritas,
firmamos, tras el cristal empañado,
una revuelta de pactos solitarios,
y bajo un murmullo apagado de satén
rasgamos el cuerpo
según el antiguo orden de la colmena.

He aquí el contrato solidario,
el de los grandes amores:
una derrota de rosas
que nos traerá la luz del otoño
y las manchas pardas en la piel,
y después del equinoccio
florecerán, entre tú y yo,
los crisantemos del jardín cercado.

Traducción al catalán del poema
Darrere el vidre
del libro
Doble tall
Ed. March Editor (2009)

viernes, 9 de julio de 2010

BACO EXISTEIX

Se’m fa la boca aigua només de recordar-ho. Tinc encara, la glàndula pituïtària impregnada de l’aroma de les gambes a la planxa, dels seitons fregits, de les albergínies arrebossades i de les maduixes que estaven a les safates. Encara veig les botifarres, els llonguets, els talls de formatge i de pernil.

Quin bé de Déu de menges i guisats. Vaig comprovar que Baco existeix. Quin bé del déu Baco.

Què sucoses eren les truites de patates! L’escudella fumejava, el rostit perfumava l’aire i la vista es recreava amb el vermell de les maduixes.

Entaulats l’Hermenegildo Lloret, la Teresa Romeu, el Feliu Ratera i jo vam poder comprovar que les virtuts teologals es condensaven entre els plats i les viandes. En efecte, la fe, l’esperança i la caritat suraven en el suquet de peix, es barrejaven entre els botifarrons i les pomes al forn.

La fe es materialitzava en la forma més alambinada d’un rap amb salsa verda, aquest peix et fa creure en allò que hi ha més enllà de l’illa de la raó.

Quan es presenta damunt la taula tot l’espectre cromàtic del julivert i el rap i la llum del sol irisa les tonalitats granats i morades de l’esperit del Priorat, quan això passa, no cal pensar en paradisos irracionals. Aquesta és la Fe més tangible.

L’esperança en què un món millor arribarà, en què les botifarres penjaran arreu com si fossin els amables vegetals dels jardins de Babilònia i el bacallà al pil-pil, sucós, gelatinós i perfumat dóna el to exacte de totes les coses i què els nens faran bondat i les dones i els homes s’ho permetran tot. Aquesta és l'Esperança més engrescadora.

La caritat de satisfer en la mesura exacta les necessitats del cos i de l’ànima, la filantropia dels ous ferrats i de les costelletes de xai a la brasa amb all i oli , transcendeix del plat fins a la felicitat més plena de l’esperit de l’home. La bonhomia de les mandonguilles amb pèsols i el pa torrat és també quelcom que transcendeix i fa l’home més bo i estima al proïsme amb tot el seu cor. Aquesta és la Caritat més generosa.

L’Hermenegilo Lloret i el Feliu es van menjar un gaspatxo servit en un cassó de dos pams de diàmetre, semblava que no s’acabava mai. S’ho van empassar tot amb un posat eclesiàstic indulgent amb el pecat de la gola. La Teresa Romeu i jo vam ser més moderats al principi ja que volíem deixar un reconet a l’estómac per a enquibir-hi els aliments que vindrien després, així, doncs, vam menjar bunyols de bacallà, només trenta vuit entre tots dos, amb unes torradetes amb paté d’oliva.

A la taula del costat, la que estava sota l’alzina, el fill de l’hereu Papalló, amb la seva cosina menjaven i menjaven, estaven vermells i se’ls inflaven els polzes. Ella, la cosina, que es diu Munda, sucava pa a la salsa i es llepava els dits. Damunt la taula tenien una safata amb calamarsos farcits que feia un goig que enamorava. La Munda sempre riu i en diu de les seves -el calamars és el marit de la calamarsa- deia tot xuclant.

El fill de l’hereu Papalló, en Gerard Papalló, menja molt, està gras, sua i aprofita qualsevol celebració per afartar-se com un bacó, sembla que vulgui cruspir-se tot allò que no va poder menjar-se son pare, ja coneixeu la cobla que corria els anys trenta:

L’hereu Papalló és un home gros
va per les taulades rosegant un ós
la seva senyora que és molt delicada
no menja tonyina ni cosa salada
sinó confitura que és cosa de dama.

Tots els guisats els havia preparat l’Engràcia de cal Palanques, el Lloret, la Teresa Romeu i jo mateix, que també vaig participar en l’elaboració dels plats. L’Engràcia és una cuinera excepcional que va dirigir les operacions a la cuina i també de servei a les taules.

És una dona entusiasta. Fa uns bunyols de bacallà daurats amb un punt de julivert que son unes peces d’art conceptual on la forma es posa al servei del contrast de les textures, cruixents per fora i toves per dintre. L’Engràcia és mestra xarcutera i de salaons i pesca salada n’és una experta.

L’Engràcia de cal Palanques
que fa mandongo i botifarres,
una de negra i tres de blanques.

El capellà també va treure el nas, aquest clergue sempre deambula per tot arreu. Més d’una vegada ens hem hagut d’enfrontar amb el mossèn. Aquest capellà és contrari als banquets que fem per a celebrar l’entrada de les estacions. Ja fa anys que ho fem. En Lloret ja li ha fet veure més d’una vegada que no fem res dolent, el mossèn ens parla del pecat de la gola i diu que atemptem contra el cos i contra l’ànima. En Lloret li contesta que cap potència de l’ànima està en perill, ni la memòria, ni l’enteniment ni la voluntat.

En Lloret és un volterià i tot això ho argumenta amb la boca plena, tot menjant fricandó amb bolets o bevent un cava ben fesquet.

-Vols fer el favor de no parlar amb la boca plena -diu el capellà.

-Estimat mossèn, vostè ocupis de les beates, que nosaltres ens ocuparem de la beatitud dels formatges i botifarrons i d’aquests talls de pernil. Miri, miri com en són de sucosos. Heus ací les potències de l’ànima -ensenyant-li la taula ben servida- aquest bacallà al pil-pil és la cosa més entenimentada que s’ha produït després del capitell dòric, és el propi enteniment caramelitzat. Aquella sopa de peix que se’t fixa a la memòria és la mateixa memòria i les maduixes d’aquella safata, vermelles com una casulla de gala, no són altra cosa que la voluntat de continuar amb tot això.

L’estesa superfície del mar


Som condemnats al desequilibri
d’aquesta balança amb dos plats
carregats de paradoxa i bellesa.

Als esculls es desfà la perfecció del Dodecanès
com un llençol d’aigües.
Es desfà el raig vermell del sonet,
també les irreals omegues
i els enigmes de les vocals. Totes.

Som hereus dels clars de lluna
i dels penya-segats
i restaurem la raó amb el silenci,
el fracàs de les parets blanques
amb les falses perspectives
i l’engany de l’amor perdut
amb la mort premeditada.

Com l’home que es revolta
sota les altes esferes de Dalmàcia,
ficticis jardins on mai ha viscut cap àngel,
així hem pretès assaltar
el palau d’hivern i enderrocar-ho tot
amb malls de ràbia i a cops de seny invertit.

del llibre
Odis, venjances i altres traçats geomètrics


jueves, 8 de julio de 2010

Deixeu tots aquests llibres

D e i x e u - l o s.

Deixeu tots aquests llibres.

No perdeu més el temps,
foc d'encenalls
o paraules buides.

Aquí teniu Dant i Homer.

miércoles, 7 de julio de 2010

El manierisme de l'art pop

Amb el maig del 68 es van arraconar les ideologies. Marcuse i Cohn Benditt proclamaven haver superat els esculls dels determinismes polítics de dreta i esquerra. El pensament es va fer post-freudià i la modernitat va esdevenir post-modernitat. L’art es va tornar manierista, es va mirar el melic, el petit pessic de la llevadora que, rica i autocomplaent, ajudava a infantar les obres de fireta, de la fira de les vanitats. L’art va deixar de parlar d’expressió humana i va posar-se a parlar de sí mateix. Tothom va parlar d’art amb un llenguatge decadent. Que difícil se’ls hi va posar als veritables creadors. A partir d’ara haurien de fer de “chulitos de saloncito”, haurien de ser experts en mercats secundaris i fer algun master MBA. La rauxa o l’esperit revolucionari s’hauria de guardar a la prestatgeria més alta i polsegosa del magatzem de la epistemologia.

Els músics van abandonar la recerca atonal i a poc a poc van tornar a la tonalitat i a la melodia. Admiro, però, la capacitat d’abstracció d’aquests grans músics actuals que fan, encara, obres que, tot recuperant les lleis de l’harmonia, contenen l’experiència revolucionaria del llenguatge atonal del segle XX i ho fan lluitant contra les musiquetes comercials i adotzenades que contaminen els mitjans de difusió.

Què va passar després dels mestres del Moviment Modern? I del racionalisme arquitectònic? Aquí, tutto é perduto. Apareixen l’americà Venturi i els Five Architects i ens expliquen el post-modern. Ara ja no es tracta de solucionar els problemes d’habitat humà, ni problemes estructurals, ni constructius, ni de funcionalitat, ni tant sols problemes formals dintre d’un context urbà. L’arquitectura, a partir d’aquest moment, parlarà d'arquitectura, només serà apreciada pel seu component mediàtic i només haurà de satisfer la vanitat de l’arquitecte i del personatge que fa l’encàrrec. I tots aquests moderns dissenyadors cauran en un esteticisme que el qualifiquem de dolç i tou.

Edificis amb cognom

Em posava un cinturó de pell i el disseny de la sivella m’ha fet reflexionar sobre la vanitat dels dissenyadors. La sivella no era altra cosa que el nom en lletres metàl•liques, molt grosses, del modista que va dissenyar el cinturó, es tracta d’un d’aquests modistes mediàtics que es prodiguen en passarel•les de la moda, i que no se li acut altra cosa que fer servir el seu propi nom com a element de disseny. Ja el modista Valentino posava el seu nom estampat a les corbates.
He imaginat un d’aquests arquitectes famosos, fotografiat als diaris al costat dels polítics, que projectava un gran edifici la forma del qual era el seu nom. Podríem veure un gratacels, plantat al mig de la ciutat, en forma de cognom. Ja sabem que hi ha arquitectes que han projectat gratacels en forma d’altres atributs de la seva personalitat.

A més de la pressió mediàtica, el panorama del disseny es troba sotmés a la pressió comercial. És ferotge. Per alimentar la voracitat de la indústria, el dissenyador ha d’anar creant obligatòriament i sense aturar-se. S’han d’anar produint objectes inútils per sostenir el consum.

Imagino l’angoixa d’aquell dissenyador que ha de dibuixar un cendrer nou, de disseny original, i que ha d’anar repassant tots els dissenys de cendrers existents i estimular les neurones per fer una peça diferent tot i essent conscient de que els altres cendrers ja funcionen prou bé. Amb un programa així, pot sortit la peça més estranya que ens puguem imaginar.
On porta tota aquesta juguesca estèril? Aquí la creació artística no se sosté per cap altra raó que no sigui el pur interès econòmic. Ni ètica, ni estètica, ni tans sols de pura necessitat humana.

lunes, 5 de julio de 2010

Wagnerians a Barcelona

En Cruzio de Recanati opina que l’òpera wagneriana a Barcelona va de capa caiguda. Diu en Cruzio que els grups de wagnerians que existeixen a Barcelona són reductes del passat, gent que es deleix per l’estètica de les boires medievals i la seva petrificació en l’arquitectura i escultura del Modernisme.

Ja fa més de cinquanta anys que no surt cap cantant wagnerià a Catalunya. Potser l’única darrera cosa notòria fou la Maria de los Ángeles que cantà un memorable Tannhäusser.

És simptomàtic i també natural que avui els interessos dels catalans no es estiguin representats per l’art d’aquest músic alemany. Barcelona ja no té el punt arrauxat que representà el modernisme. Cruzio coneix la societat barcelonina, va passar alguns anys d’estudis i va sovint a Barcelona on té molts amics. Opina Cruzio que avui s’és més racional, d’un pragmatisme que se sustenta en fonaments no gaire ètics.

-Comprovo sovint que Barcelona és una ciutat mesurada i estic convençut que el prodigi d’aquesta ciutat està en el batibull i en la barreja de la mesura i l’emoció. No oblideu -diu Cruzio tot rient- que al bell mi de la ciutat, a la plaça Catalunya hi ha una botiga d’aparells de mesura, que té els aparadors oberts a Canaletes, on es concentren els afeccionats als futbol a donar mostres desmesurades del seu entusiasme.

Esmenta, el nostre amic de Recanati, la coneguda relació que existeix entre la muntanya de Montserrat i l’emplaçament del temple de Parsifal. De ben segur que, més d’una vegada, quan, degut a la seva professió, visita les pedreres li deu venir al cap aquesta relació o, potser, certs fragments petris de l’Or del Rhin.

Es probable que Cruzio sigui un wagnerià secret. No li escau el goig dissimulat que sent quan escolta la Tetralogia amb el seu pensament antirromantic i racionalista.

Hem conegut però, altres personatges de mentalitat racionalista que també els agrada la música de Wagner. Gent sensible al plaer que dóna l’estètica de la raó i que mai es podrien emocionar amb una “Meditation” de Massenet i en canvi s’entendreixen amb el traspàs romàntic d’Isolde.

Com és el romanticisme d’aquest teutò?

sábado, 3 de julio de 2010

Libro del retorno

Carmen Borja

Entonces el latido azul de las coníferas
y el rumor del mar en la cueva de Próspero.
El libro está plagado de símbolos
y se hace entraña en la entraña misma.
Pero si te dejas arrastrar por eruditos
sólo hallarás aire vacío. La palabra secreta
llega en medio de la noche, furtivamente,
envuelta en silencio, como un ladrón.
Conviene no olvidar, para seguir vivos,
que antes del fin del mundo
cantarán los pájaros.
Pese a todo, aunque no sobrevivamos,
cantarán los pájaros.
Siempre volvemos a la casa del padre.

viernes, 2 de julio de 2010

Cornises de Barcelona

L’ordre en el traçat dels carrers de l’Eixample, dels carrers ortogonals de la Barcelona d’en Cerdà, contrasta amb el batibull de les façanes que no segueixen cap ordre regular.

Aquesta ciutat quedarà formalment completada quan l’ordre quadriculat de la planta s’expressi també a les façanes. Allò que els arquitectes en diem l’ordre en l’alçat.

Quin desordre més estrepitós hi ha en la línia de cornises de les façanes!
Quina anarquia de coronament de les façanes!

Com és possible que la pruïja i l’afany en ordenar les alineacions no dugués als constructors de la ciutat a ordenar, també, els paraments verticals? És que no van saber aixecar el cap de terra? Deu ser que quan aixequen la vista cap amunt s’enlluernen de rauxa. Per terra, dibuixant la alineació dels carrers, posen el seny i mirant cap a dalt, construint façanes, posen la rauxa.

Quanta rauxa hi ha en cornises i ornaments! i que n’eren d’arrauxats aquells arquitectes modernistes del trencadís i de l’ona rutilant que es desfà en el coup de fouet de l’Art Nouveau.

Aquesta ciutat que s’embogí amb el Modernisme té una gran vitalitat i els seus ciutadans caminen entre la rauxa i el seny. El modernisme era l’expressió d’un poble que volia recuperar la seva identitat com a nació. Cercava, obstinadament, els seus orígens en l’Edat Mitjana i volia construir amb els vells comtes una èpica nacional.

Amb aquesta voluntat no és estrany que Wagner es convertís en l’artista predilecte dels modernistes. La burgesia catalana que va construir el Liceu i que s’emocionava amb Lohengrin i Tannhäuser i amb les boires nòrdiques de l’Holandès Errant, era capaç, als entreactes, de reflexionar amb tota la racionalitat del món sobre alguna estratègia de l’empresa o sobre el contracte que a l’endemà signarien a casa de l’advocat.

El modernisme ha deixat una empremta inesborrable, els barcelonins es deleixen per les qüestions formals i ara tot ho envaeix el disseny. Aquesta disciplina està al mig de qualsevol conversa. Els esperits més progressistes de la ciutat no parlen d’altra cosa. Fins i tot resulta, a vegades, enutjós. La veritat és que això dóna un to de modernitat a la vida cultural i, alhora, encén polèmiques estètiques d’una gran vivacitat.

El bosc d'Helena

Pel bosc d’Helena corre un rierol ràpid d’aigua cristal•lina que deixa veure un fons de còdols i palets negres. Nedant per aquestes aigües de fons obscurs degué veure Schubert la truita (Die Forelle) que saltironejant l’inspirà.

In einem Bächlein helle,
Da schoß in froher Eil’
Die launische Forelle
Quintet La Truita
Franz Schubert
D 550/op. 32/1817
D550, vierte Fassung/erschienen 1820
Christian Friedrich Daniel Schubart

És un bosc de masses arbòries compactes. Els arbres fan volums de verds diversos. Els salzes emplenen els estrats baixos, per damunt, roures i alzines, no gaire alts, donen una compacitat grassa, abundosa i exuberant a la natura i, per damunt, encara, apunten, traient el cap, els avets i les coníferes més frondoses que, amb les branquetes més altes, dibuixen cal•ligrafies incertes en un fons de blau confús. Així és el cel del bosc d’Helena: incert i confús, capaç d’encendre els sentiments quan el pensament fuig de l’illa de la raó i es disposa a navegar pel mar de les tenebres. Això, n’estic segur, ho produeix el paisatge romàntic.

Altres artistes més exaltats que Schubert segurament haurien vist al bosc d’Helena: elfs, gnoms, nimfes sàtirs i follets. El músic, més contingut, en va tenir prou amb el peix i no li calgué endinsar-se en móns fantàstics.

Els caminets i viaranys del bosc són de pendent suau, de terra fosca, d’un feldspat gris de làmines lluents que, a voltes, reflecteixen els raigs del sol filtrats entre la boscúria. Ni la remor del vent, ni el moviment de les fulles destorben el so cristal•lí de l’aigua. Pots seure en alguna roca o pedrís per escoltar la cançó del rierol i, tancant el ulls, sentir les notes de Die Forelle i fruir d’aquesta cançó sempre que no sigui cantada per l’intolerant Dietrich Fischer-Dieskau.

El bosc d’Helena té, cap el tard, la foscúria dels himnes de la nit. Em refereixo al paisatge interior d'en Novalis. La nit del mar fosc, aquella que produeix el somni de la raó, aquella que és tràgica i mefistofèlica i no puc estar-me de comparar aquest jardí de luxúria “tedesca”, que dirien el italians desplaçats, amb els nostres serralades de llum meridional, amb l’Empordanet petit d’en Josep Pla, de suaus costers rutilants; amb el clar país de Jacques Brel, de lluminoses ribes; amb els versos d’Horaci o Virgili, on tot és mesura i, per fi, amb el nostre Mediterrani que és l’única pàtria que tots hem comprès.

Plors

És una secreció estranya, difícil, que es produeixi quan el goig estètic defuig del sentimentalisme, malgrat tot, però, hi ha casos notables de plors apolinis, clàssics, raonats, plausibles, noètics, racionals o especulatius.

No és estrany el plor com una manifestació privada del goig estètic.

Hi ha un plor que no té ni un bri de dolor, ni es fonamenta en res material, és només una reflexió. És com les llàgrimes vessades per un dels darrers Medici al 1705 quan confessava que havia plorat escoltant l’Oratori de Sant Felip Neri d’Alessandro Scarlatti; allò era un plor reflexiu, que naixia de la raó. Era un sospir intel•lectual. Generós.

Les llàgrimes de Boabdil, en canvi, són sucs romàntics. El rei moro plora per allò que ha perdut. Ja mai més sentirà el goig per Granada. Al peus de sa mare vessa unes llàgrimes de dolor i alhora d’egoisme, no endebades, ha perdut la seva joia més preuada.

El plor romàntic fa mal, és interessat, és Tanathos. El plor racional és estètic i ens situa lluny de la bestialitat, és Èros.

Per posar remei a tanta llàgrima sensiblera caldrà crear espais de catarsis on la gent, tot plorant, descarregui els sentiments encaramel•lats.

D’aquesta depuració ja en parlava Aristòtil, de fet, l’antiga tragèdia grega feia aquesta funció. El teatre podria convertir-se en l’abocador dels sentiments.

No serà estrany que encara vingui un psicòleg desvagat i tot llegint aquesta nota elabori una teoria del plor i compari les formes d’enllagrimament amb el conflicte entre allò que és clàssic i allò que és romàntic.

Com riurem del teòric tot demanant-li que ens expliqui què dimonis passa amb les llàgrimes de cocodril i els vapors de ceba

jueves, 1 de julio de 2010

Escil.la i Caribdis

Antoni Tapies

Petrarca advertí del perill, deia que entre Escil·la i Caribdis havia perdut els seus dos béns, l'art i la raó. A voltes són tubulentes les aigües de l'estret de Mesina.

La nau noliejada amb carregaments tant delicats ha de sortejar els esculls i preservar-se del cant de les Sirenes.

L’art i la raó naveguen entre Escil·la i Caribdis i no en sabem el rumb.

Fins a on arriba la raó?... I quins són els límits de l’art?

La creació artística s’ha d’alliberar de càrregues pesades, de futileses i banalitats, de bimbirimboies i carallades. L’art, com expressió de l’existència humana, s’ha d’alliberar de tot allò que és superflu i sense cap càrrega feixuga ha d'expressar sense limitacions la veritat de l'home.
Despullar irracionalment la forma artística, sense intervenció en els continguts, -el minimal art- té, però, un perill: podem acabar fent un art empobrit i no arribar a res i eliminar tota forma d’expressió. Això no és el Less is more que postulava Wright.

L’expressió de l’essència íntima de les coses és despullada i alhora rica com la llum d’una vida jove que ens enlluerna. La Beatrice del Pont Vell?

El risc és que la sensibleria anorreixi la vitalitat del nostre món antic i que la racionalitat de la nostra cultura clàssica quedi anul·lada i que tot es faci trist. La sensibleria empobreix la ment.
És perillós que es confongui la gravetat i l’austeritat cartoixana amb la negació total de la forma.

Què n’és de difícil trobar el límit, arribar al punt precís de l’expressió !

Quan de la realitat en sostraus la forma, tot queda reduït a una pura dada estadística. Això és el que maneguen tan bé els idiotes del dolor.

Travessar entre els esculls. Escil·la i Caribdis. Dirigir bé el timó i disposar perfectament els rems de la poesia. Aquesta, va davant de tot. La poesia no és art, la poesia és anterior a l’art, és l’estrat on es fonamenta la creativitat artística.

La poesia ens mostra el sentit de cada cosa, el tempo, el moment humà, civilitzat, és a dir: allunyat de tota barbàrie.

I hem de deixar que la poesia aplani el camí i faci ingràvid el pas dels dies i el viatge. I arribar a Ìtaca, havent passat els esculls, sense haver-nos aturat pel cant de les sirenes.

Res d’això és romàntic ni s’ullprèn de la foscor de la nit.

Recanati


Les converses que tenim els amics de Recanati sempre fan referència a la música, als darrers concerts que hem escoltat i a les representacions d’ópera; sobretot aquestes que es representen a Macerata. Es precisament el Festival d’ópera de Macerata el que ens reuneix cada any.
A vegades les discusions sobre música deriven cap a aspectes més generals de l’art. Avui la Chantal de Provença ha etzibat tot això que ara tanscric amb tot la literalitat que m’és possible:

L’art neix del diàleg entre Apol•lo i Dionisos.

En tota creació artística, per més mesurada que sigui, sempre hi trobarem, com a mínim, el toc de rauxa que prové del geni creatiu. Tanmateix en les obres d’art més arrauxades hom contempla un ordre intrínsec que les hi dóna consistència.

Aquelles peces del Renaixement o dels primers barrocs que van ser composades segons les lleis rígides de l’harmonia i seguint un ordre apol•lini prenen una dimensió estètica d’alta categoria quan contenen, en el seu interior, la revolta dionisíaca que lluita enmig dels marbres estructurals de l’ordre.

A vegades la revolució dionisíaca es subtil, és només un bri diminut que dóna la tensió exacta de la genialitat, llavors en aquesta tènue pinzellada Dionisos es fa evident. Però passa que, quan la subversió dionisíaca se sobreposa a les estructures compositives, l’art desapareix i quan les creacions humanes no estan inflamades pel caos dionisíac l’obra de l’artista esdevé una dada numèrica.

El valor de l’art el copsem en la mesura que entenem el seu ordre compositiu i es fa palesa la comunicació del seu discurs.
Això, amics meus, és un acte racional. Amb la raó és amb el que fruïm del goig estètic i de la comunicació de l’obra d’art.

Aquesta aprehensió racional ens resulta coneguda, jo diria que familiar, no endebades tenim imprès al nostre pensament la Victoria de Samotràcia o l’Auriga.

Això, amics meus, ens ve de lluny, encara que, als meridionals, ens hagin penjat el capell d’esbojarrats i vehements.


Sobre aquest solatge clàssic els nostres artistes han creat les obres més contingudes i de més força racional que en cap altra cultura.

Aquest brou tenia ingredients d’altíssima qualitat: les korai, el Partenò, el capitell dòric, el Dorífor, els iambes i les elegies. I al damunt d’aquest pòsit s’han creat la Divina Comèdia, la Capella Pazzi, La Pietà i el David, La Gioconda i els versos del vostre estimat Leopardi que va neixer en aquesta ciutat on ara ens trobem.

Hi ha quelcom de més racional a les cultures del Nord? És sota les boires que llueix la raó?

Que sigueu feliços.