Also sprach Zarathustra de Richard StraussLa utilització de les grans obres musicals per al cinema ha donat bons resultats. Els amics de Recanati, d’això n’estem convençuts tot i que alguns de nosaltres -jo mateix- podem pensar que es corre un risc: el reduccionisme més que no pas la banalització.
En efecte, el cinema ha ajudat a difondre grans peces musicals i el maridatge entre una bona música i una bona pel•lícula ha donat resultats d’una excel•lent qualitat. Passa, però, que la pròpia naturalesa del llenguatge cinematogràfic fa que s’utilitzin fragments curts de l’obra musical i es tendeix a reduir, per necessitats de temps i d’expressió cinematogràfica, el discurs musical i, encara que no caigui en l’esquematització, l’obra musical queda només apuntada i abreujada en pocs compassos. Llavors la gran obra es converteix en un lema, un slogan i res més.
He posat l’exemple de 2001: A Space Odissey, la cinta de Stanley Kubrick, tan sols pocs compassos de Also sprach Zarathustra de Richard Strauss.
-Llest, banalitzat, popularitzat i publicitat -ha dit Remo.
Tot i que Eduard Hanslick no va veure en el Zarathustra de Strauss res més que un conjunt de sorolls, l’obra de Richard Strauss és molt més que un lema publicitari. Béla Bartok va veure en Also sprach Zarathustra “un raig de llum que il•luminava nous camins en l’art musical” una llum de la què ell mateix se’n va servir.
Also sprach Zarathustra és un dels poemes simfònics més interessants de Strauss, és l’anticipació de l’estètica musical de Una vida d’heroi.
No és una música descriptiva, així ho manifestà el mateix compositor, i no és, tampoc, l’exposició d’una filosofia profunda com podria semblar quan escoltem els compassos inicials formant part de 2001: A Space Odissey. És, només, una reflexió musical inspirada en la lectura del Zaratustra de Nietzsche, que Strauss elabora metòdicament a base del crescendo i del contrast amb algun apunt contrapuntístic fins a arribar al clímax de la dansa dionisíaca que Richard Strauss exposa de forma irònica en referència als valsos de Johann Strauss.
En efecte, el cinema ha ajudat a difondre grans peces musicals i el maridatge entre una bona música i una bona pel•lícula ha donat resultats d’una excel•lent qualitat. Passa, però, que la pròpia naturalesa del llenguatge cinematogràfic fa que s’utilitzin fragments curts de l’obra musical i es tendeix a reduir, per necessitats de temps i d’expressió cinematogràfica, el discurs musical i, encara que no caigui en l’esquematització, l’obra musical queda només apuntada i abreujada en pocs compassos. Llavors la gran obra es converteix en un lema, un slogan i res més.
He posat l’exemple de 2001: A Space Odissey, la cinta de Stanley Kubrick, tan sols pocs compassos de Also sprach Zarathustra de Richard Strauss.
-Llest, banalitzat, popularitzat i publicitat -ha dit Remo.
Tot i que Eduard Hanslick no va veure en el Zarathustra de Strauss res més que un conjunt de sorolls, l’obra de Richard Strauss és molt més que un lema publicitari. Béla Bartok va veure en Also sprach Zarathustra “un raig de llum que il•luminava nous camins en l’art musical” una llum de la què ell mateix se’n va servir.
Also sprach Zarathustra és un dels poemes simfònics més interessants de Strauss, és l’anticipació de l’estètica musical de Una vida d’heroi.
No és una música descriptiva, així ho manifestà el mateix compositor, i no és, tampoc, l’exposició d’una filosofia profunda com podria semblar quan escoltem els compassos inicials formant part de 2001: A Space Odissey. És, només, una reflexió musical inspirada en la lectura del Zaratustra de Nietzsche, que Strauss elabora metòdicament a base del crescendo i del contrast amb algun apunt contrapuntístic fins a arribar al clímax de la dansa dionisíaca que Richard Strauss exposa de forma irònica en referència als valsos de Johann Strauss.
.jpg)
...Libros%20y%20vela.png)
.jpg)
--3.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario